Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Mons. Sebastià Taltavull
Domingo, 26 de noviembre de 2017
Palma

Homilia en l’inici del ministeri episcopal de Mons. Sebastià Taltavull

Is 42,1-9. No trenca la canya esquerdada, ni apaga el ble que vacil•la. Ens demana ser enormement positius, creure que sempre hi ha possibilitat de refer, de rehabilitar, de curar.

Salm: Serviu el Senyor amb alegria! És el to que ens dóna l’Evangeli, bon gust que hem de donar a tothom, veient que l’alegria és l’expressió del bon tracte i del servei humil.

Rm 12, 5,16a. Nosaltres, que som tants, units en Crist formem un sol cos. És la convicció que dóna cohesió a tot i a tots: Jesucrist és la font i la raó de ser de la nostra fraternitat.

Jn 21, 15-19. Pastura les meves ovelles, pastura els meus anyells. Vine amb mí! El pastor no treballa a lloguer ni per la força, treballa perquè estima fins a donar-hi la vida.

[Img #26870]

 

No és aquest un moment d’exposició de programes pastorals ni d’iniciatives que podrien ser molt lloables i engrescadores. Encara que ja ho tinguem pensat i en les converses hagi rebut molts suggeriments, això haurà de venir amb el respir de cada dia i comptant amb la bona voluntat, la disponibilitat de cadascú, amb l’estimació i l’aportació corresponsable de tots des del seu propi carisma , sempre “units en Crist i formant un sol cos i sentint-nos membres els uns dels altres”, com ens acaba de dir Pau dirigint-se als cristians de Roma.

 

Aquest desig de comunió plena que ens apropa, anar a l’encontre de Jesús i a l’essencial de l’Evangeli ha de ser un distintiu que ens identifiqui enmig del nostre poble i l’animi a creure. Ho dic després de més d’un any d’Administració Apostòlica, temps en el qual hem treballat plegats i ens hem conegut més, afrontant els reptes que se’ns han presentat i fent l’esforç de viure la comunió, crear proximitat i diàleg entre uns i altres, tant entre les persones i entre els organismes eclesials com en la societat en general amb les seves institucions ciutadanes i mediàtiques. En don gràcies a Déu i també a vosaltres per la vostra cooperació i la feina ben feta en bé de l’Església.


Tot i la diversitat de procedència, de manera de ser i de pensament que ens identifica a cadascú, som per damunt de tot una comunitat creient i orant, som l’Església de Jesús. Per això hem vingut i estam reunits aquí, en aquesta bella Seu de Mallorca. Vagi per a tots vosaltres la meva salutació plena d’afecte a tots vosaltres, els diocesans presents i als qui ho seguiu per ràdio, televisió, internet i altres vies de comunicació. Saludo molt especialment els qui per raó de malaltia, edat o qualsevol altre impediment heu quedat a casa vostra, a hospitals, residències, a la presó, o als qui, encara que no us sentiu de l’Església catòlica, us interessau per tot el que feim i que amb tantes coses treballam junts en bé de les persones i del nostre poble, vetllant sempre per la seva dignitat. Vull acollir a tothom amb tot l’amor del que som capaç i posar-me al vostre servei, tal com Jesús ens ho demana.  


I, a tots vosaltres, presents a la Seu, Església Mare de les esglésies de Mallorca, on hem estat convocats per a donar gràcies a Déu i posar sota el seu guiatge i la intercessió de la Mare de Déu de Lluc l’inici del meu ministeri pastoral entre vosaltres, pel do de la fe i pels vincles de caritat i de solidaritat que ens uneixen, i que són tants, i ens animen a tenir moltes raons per a col•laborar junts, amb les institucions públiques –a qui agraesc de tot cor la vostra presència– la qual és un signe que vull destacar per la valoració que feis de la presència cristiana enmig de la societat i de la voluntat d’un treball edificant en bé dels nostres conciutadans, sempre amb especial atenció pels més pobres i necessitats de tot, pels quals hem de tenir una especial sensibilitat i predilecció.  


I a tots vosaltres, els meus germans Bisbes, entre ells els Cardenals i el Nunci Apostòlic, qui junt amb tots els preveres i diaques de Mallorca, Barcelona, Menorca, Eivissa i Formentera, i altres indrets d’Espanya, junts amb tots els germans i germanes de Vida consagrada, i els laics i laiques, fidels d’aquests llocs, heu fet l’esforç de desplaçar-vos a aquesta illa, junt amb la meva mare, els meus germans i familiars, per estar junts, escoltar el que Déu avui ens diu i celebrar junts l’Eucaristia. Poso l’inici al meu ministeri episcopal entre vosaltres i al servei de la nostra societat. És a ella a qui hem d’anunciar i oferir la persona de Jesús, els valors de l’Evangeli i la humil experiència de fraternitat, des d’una Església que vol ser col•laboradora amb tots,  i entre ells, els germans d’altres confessions cristianes i de les altres religions, als representants de les quals també els saludo i agraeixo avui especialment la seva presència.      


Permeteu-me, idò, per fidelitat, que em fixi en la Paraula que el Senyor ens ha dirigit i que tots hem escoltat. Perdonau, si avui primer m’ho aplic a mi, en primera persona. «És indispensable –diu el papa Francesc– que el predicador tingui la seguretat que Déu l’estima, que Jesucrist l’ha salvat, que el seu amor té sempre la darrera paraula» (EG 151). Més encara, afegeix que «qui vulgui predicar, primer ha d’estar disposat a deixar-se commoure per la Paraula i fer-la carn en la seva existència concreta» (EG 150).


Vull que sigui així i ho sigui per a tots els qui tenim la missió de predicar la Paraula de Déu i ser coherents amb allò que predicam, que és allò que, amb una orella a la Paraula i una altra a la vida del poble, humilment hem de comunicar. Així, poc a poc, la feblesa es torna fortalesa, fins a viure-la i agrair-la com a do de l’Esperit Sant. Per això, avui, ben a l’inici d’aquesta nova etapa del meu servei pastoral entre vosaltres, vull escoltar Jesús, ell que avui em fa una pregunta molt directa i persona. M’ha dit «m’estimes?». Respondre em fa respecte quan sé molt bé, d’una part, la distància que hi ha entre l’exigència radical i oblativa de la seva pregunta, que demana un amor total i incondicional, i, de l’altra, la feblesa de la meva resposta.


Però a Jesús no l’he escoltat jo sol, l’he escoltat amb vosaltres i per a vosaltres. Intuesc  que vol transformar aquesta feblesa en confiança ferma i convertir la resposta en una correspondència en l’amor. I a partir d’aquí, com a Pere i els altres apòstols, sentir com encomana la missió de pastor: “Pastura les meves ovelles, pastura els meus anyells”, és a dir “Fes de pastor”.   


El pastor és el qui està atent a la pregunta i ha de ser humilment fidel en la resposta. Tanmateix, amigues i amics estimats, permeteu-me que us digui que avui no vull ni puc respondre sol i que, per això, em veig amb l’obligació d’haver de respondre comptant amb tot el ramat, que sou vosaltres, ja que la pregunta l’hem escoltada junts i va dirigida a tots. No tindria sentit una resposta limitada al pastor i que el ramat se n’inhibís i no s’hi sentís implicat. Per això, per respondre us necessit a tots vosaltres i m’atrevesc a dir-vos que hem de respondre junts, a cor, a l’uníson, perquè serà junts que haurem de fer el mateix camí en aquesta Església de Mallorca preparant i organitzant tot el que l’Esperit ens demani portar a terme.


Com en el moment de l’ordenació sacerdotal, quan el bisbe estreny dins les seves les mans de l’ordenand, jo ara, fent-me present davant cadascú de vosaltres, us vull agafar les mans i estrènyer les vostres dins les meves que, pel fet que sou aquí, veig que esteu ben disposats a respondre com a comunitat i comprometent-hi la vida. Per això, us deman: voleu respondre amb mi a la pregunta de Jesús que ens diu a cadascú «m’estimes?». Us ho repeteixo, voleu respondre amb mi a aquesta pregunta de Jesús? Si ho faig amb vosaltres, us ho dic de cor, em veig amb coratge de respondre afirmativament, sol em costaria molt i com ho fa Pere, encara que ho faci des de la feblesa d’una forma d’estimar que no arriba a l’alçada de la de Jesús. Us deman de forma amical i entranyable, que, moguts per la fe i l’amor, respongueu amb mi dins el vostre interior, fent uns moments de silenci, allà on Déu segueix parlant, preguntant, animant i proposant deures. Serà el deure d’estimar Jesús i d’estimar-nos els uns als altres, i fent-ho de la mateixa manera com Ell ens estima.  


La resposta ens implica a tots i m’implica a mi personalment en la relació entre pastor i ramat. Ja ho hem en algunes ocasions, però crec que val la pena repetir el que el papa Francesc diu al respecte, tot reforçant l’estreta comunió que sempre hi ha d’haver entre el bisbe i l’Església que se li encomana servir: «el bisbe sempre ha de fomentar la comunió missionera en la seva Església diocesana, seguint l'ideal de les primeres comunitats cristianes, on els creients tenien un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32). Per això, de vegades estarà al davant per indicar el camí i cuidar l'esperança del poble, altres vegades estarà simplement enmig de tots amb la seva proximitat senzilla i misericordiosa, i en ocasions haurà de caminar al darrere del poble per ajudar als ressagats i, sobretot, perquè el ramat mateix té el seu olfacte per trobar nous camins» (EG 31).


En això estam, cercar i trobar nous camins, els que avui hem de recórrer a la nostra terra perquè Jesús i l’Evangeli siguin coneguts, viscuts, celebrats i testimoniats per nosaltres, els cristians, sempre en bé de tot el poble, que tant ho necessita, encara que molts no ho esperin ni ho manifestin. El nostre servei pastoral va dirigit a tots i a totes sense exclusió de cap mena, i això ens ha de mantenir sempre en peu de feina.   


Per això, ¿creis que hi pot haver comunió més consistent que la que prové de respondre junts a la pregunta de Jesús «m’estimes?» i dir-li com Pere «Senyor, tu ho saps tot, tu ho saps que t’estim!»? Fora d’això, què hi ha en el cristianisme que ens obligui més? Sabem però, sobretot, que l’amor a Jesús, no es pot separar de l’amor als germans, de l’amor a l’altre, sigui qui sigui. Ho sabem des de sempre, dos manaments fosos en un de sol i que no és possible un sense l’altre. Seriem uns mentiders, diu sant Joan, si ho separéssim. Per això no volem viure de la mentida, de l’engany, ni dir una cosa davant per quedar bé i dir-ne una altra darrere, i seguir mantenint la façana de la hipocresia, cedint a la temptació de la mundanitat espiritual o deixar-se infectar per la post-veritat. La pregunta de Jesús ens provoca i espera la nostra complicitat positiva, perquè vol que amb la resposta afirmativa arribem a desfer aquest mur que tant fa patir a la gent senzilla, aquells qui parlen el llenguatge del Regne i amb els quals Jesús se n’alegra i en dóna gràcies al Pare, perquè són, com he dit, els qui l’entenen i el segueixen.
La resposta afirmativa a la pregunta de Jesús, manifestant-li amor a ell i als altres, veig que només és possible si tenim un cor senzill i net, ple de l’esperit de les benaventurances, amarat d’aquella humilitat que creu en la veritat, la de Déu i la de l’home, ple d’aquella voluntat d’entrega que entén que en la pregunta de Jesús hi ha molt més que una simple amistat o l’acord d’una bona entesa que no vol problemes i no passa d’aquí. La pregunta de Jesús –la pregunta per l’amor– conté la radicalitat d’un amor oblatiu, conseqüència del servei «fins a donar la vida com a preu de rescat de molts», com diu Jesús d’Ell mateix, acceptant en Ell aquesta forma original d’estimar fins a l’extrem. Parlar de l’amor en general és perillós i ambigu, pot quedar en pura demagògia o frases per a les revistes del cor, però parlar de l’amor de Jesús, tal com ell el viu, ens obliga i ens compromet perquè no té edulcorants que el facin fingir o, el que seria pitjor, rebaixar o anul•lar.


D’altra part, Jesús sap bé que la resposta de Pere, com la nostra, no és del tot completa, ni correspon a l’amor incondicional i total que li demana. Sap que encara haurà de recórrer un camí que no s’imagina. Per això Jesús li diu que arribarà un dia en què donarà glòria a Déu perquè serà testimoni, és a dir, màrtir, perquè haurà aprés a estimar com Jesús. Avui hem d’aprendre la lliçó revisant com és el nostre amor. No ens ha de fer gens de por fer aquest recorregut, que és el de la maduresa cristiana i que avui és tan absent, però al mateix temps tan urgent i necessari. Per això, en tot el que ens espera de deures per fer, no ens ha de preocupar tant el que farem (això és bo d’organitzar), sinó l’amor de donació amb que ho farem, que en això coneixeran que som deixebles de Jesús, si ens estimam els uns als altres tal com ell ens ha estimat.


Encara que en certs moments se’ns negui l’actuació pública, se’ns relegui al silenci o ens afecti la indiferència, sabem que existim per evangelitzar i, això no ho podem fer si no sortim al carrer i si no deim una paraula clara i coratjosa en el cor de les de les comunitats parroquials, de les famílies i les institucions ciutadanes, especialment les educatives i le que atenen les capes més pobres. No estam fets per callar, si ho féssim aniríem contra la nostra identitat marcada per l’encàrrec de Jesús que ens diu: «Anau i parlau!». Perquè ens encomana aquesta missió, fer-ho és dir-li a Jesús, com ho va fer Pere en el moment en el qual li encomanava la primera missió de l’Església : «Tu ho saps bé, tu saps que t’estim!». És l’amor el qui ens fa sortir i parlar, és l’amor el qui els fa valents, és l’amor el qui ens fa feliços. És l’amor que no passa mai!

Acceda para comentar como usuario
¡Deje su comentario!
Normas de Participación
Esta es la opinión de los lectores, no la nuestra.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Mallorcactual.com • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress